dijous, 18 d’abril de 2013

La carta

Les aigües estan molt mogudetes a les universitats catalanes.

La UPC ja ha petat: al consell de govern es van presentar 140 signatures dels claustrals demanant noves eleccions al rectorat i 15 dels 16 centres han fet una moció de censura a les Juntes demanant la dimissió del rector . Ell s'ha negat a dimitir.

A la UB ens estem movilitzant des de fa temps els professors lectors. Aquest tipus de figura és la d'un professor a temps complert amb un contracte de fins a 5 anys (en contractes de 2, 2 i 1 anys), als que, un cop finalitzat aquest període i si el professor ha aconseguit les acreditacions pertinents en base als seus mèrits, la Universitat es comprometia a convocar una plaça indefinida a la que es podria presentar (juntament amb els candidats que volguessin, no és una plaça "nominal"). Doncs bé, això ara ja no està tan clar, i vista la situació econòmica actual la Universitat diu que no pot garantir la creació de suficients  noves places.

Així d'entrada sona a "uns altres que es queixen...". Si, som uns altres que ens queixem. Però també som el relleu generacional d'una generació de professors que estan a 5-10 anys vista de retirar-se. Som un gruix de professorat jove, amb empenta, amb ganes i energia per fer coses, de canviar coses, d'adaptar les assignatures als nous temps i deixar enrera l'olor a naftalina d'alguns apunts.

Aquesta setmana, després de les movilitzacions a la UPC i d'un article a la vanguardia on en parlava i que deia que la UB era la següent, el rector de la UB va fer arribar una carta al seu professorat on deia que no es farien acomiadaments, que això era impensable. No li cal. No ha de despedir a ningú, només ha de deixar que aquests cinc anys s'acabin i no crear places noves. No és un acomiadament. És l'acabament d'un contracte.

No se a vosaltres però a mi aquesta carta em recorda a la directiva d'un equip de futbol quan ratifica en el seu càrrec a un entrenador, lloant-ne les qualitats fins a l'infinit, per fer-lo fora la setmana següent. I això que nosaltres no hem perdut cap partit!

diumenge, 14 d’abril de 2013

Els nens han de jugar a l'aire lliure

(copia d'un article publicat el 2 de juliol de 2012 al bloc "Hi veig doble")

És important que els nens juguin. Que s'embrutin. Que sociabilitzin. Que aprenguin a compartir. Que es cansin (sobretot pels pares). Per tot això és important que juguin al parque. Però aquí l'antropòloga té una altra raó: per que necessitem la llum del sol!

Us heu fixat que a mesura que avancem cap a latituds més altes (en el nostre cas cap al nord) la pell és cada cop més clara? Fins i tot si evitem l'exposició al sol, la pell d'un mediterrani serà en promig més fosca que la d'un escandinau. Quan veiem un gradient d'aquest tipus normalment hi ha dues possibles explicacions: una són els moviments migratoris graduals i l'altra la selecció natural. En el cas del color de la pell l'explicació ve donada per aquest darrer punt.

La vitamina D és necessària per un munt de coses, entre elles l'absorció de calci als intestins i la mineralització del ossos. Fins a un 80% de la vitamina D que necessitem la sintetitzem nosaltres mateixos i per fer-ho necessitem els raigs UV. Si senyors, els tan denostats raigs UV, aquests que, si pogués, més d'un dermatòleg enviaria a Sibèria a cavar, també tenen efectes beneficiosos (si els rebem en la quantitat precisa). Així, en latituds on aquests raigs són escassos s'ha seleccionat el tenir la pell molt clara, ja que així se n'absorveixen més (la melanina fa de filtre i n'evita l'absorció), mentre que en latituds més baixes no cal que la pell sigui tan clara, al contrari, millor que sigui fosca. Uns nivells insuficients de vitamina D, a la llarga, deriven en problemes en la formació dels ossos, donant lloc a raquitisme, osteomalàcia o osteoporosi, entre d'altres patologies. Els ossos més afectats són els de les cames i els de la pelvis, que han de suportar molt de pes.


I què hi pinta aquí el parque? doncs resulta que en un estudi del 2007 es va observar que el percentatge de nens amb dèficit de vitamina D havia augmentat molt als USA, així com el d'embarassades i fetus amb nivells baixos d'aquesta vitamina. Les raons que argumentaven per aquest augment eren dues: la disminució en la ingesta de llet en favor dels refrescs, i la disminució del temps que passaven els nens jugant al carrer en favor de passar més temps tancats a casa. Els resultats, a més, mostraven diferències entre afroamericans i individus d'origen europeu: els primers presentaven uns nivells molt més baixos de vitamina D, ja que la seva pell fosca està perfectament adaptada a viure en els climes amb una elevada incidència de llum, però no a les baixes radiacions de les latituds elevades.

Només hi ha una excepció clara a aquesta tendència: els esquimals. Els esquimals, tot i viure a latituds molt altes tenen una pigmentació relativament fosca, i en canvi no tenen massa problemes relacionats amb la formació dels ossos. Això és gràcies a la seva dieta, molt rica en peix i mamífers marins, que són una gran font de vitamina D, de manera que la ingesta supleix la poca vitamina que l'organisme fabrica. Però els que no sou esquimals, a jugar al carrer!

dijous, 11 d’abril de 2013

Fas cara de dolent

Al gener va sortir publicat un article en el que vaig participar. En ell demostraven que no hi havia una relació entre l'amplada de la cara i l'agressivitat dels individus.

Ah, però hi havia qui ho dubtava? doncs si. Encara que sembli sorprenent, aquesta teoria està tornant a rebrotar. Durant el segle XIX, la frenologia, la "ciència" que relacionava morfologia i caràcter, estava en plè apogeu. Sobretot a l'Anglaterra victoriana, on l'aspecte dels individus s'utilitzava per determinar si aquests eren o no sospitosos d'un crim o, fins i tot, si n'eren culpables. Aquesta corrent, a més, es va utilitzar a l'hora d'infravalorar certes poblacions i va ser un dels suports utilitzat pel racisme.

Amb els anys, els estudis que analitzaven la variabilitat de les poblacions van anar desmentint que el fenotip estigués relacionat amb el comportament i aquestes pseudoteories van deixar d'utilitzar-se i d'esgrimir-se com a argument. Però és allò de "mala hierba nunca muere" i darrerament hi ha hagut un rebrot en aquest intent de relacionar el comportament agressiu i la forma de la cara. Concretament, han aparegut diversos articles científics que relacionen cares més amples amb una major agressivitat o amb un comportament menys ètic. A més parlaven d'una selecció favorable envers aquest caràcter en els homes, de manera que les dones els haurien preferit i haurien deixat més descendència. D'aquesta manera aquest tret, negatiu per les connotacions negatives de l'agressivitat, s'hauria mantingut o fins i tot hauria incrementat la seva presència a les poblacions (a las mujeres nos gustan malos...)

I aquí és on vem entrar en escena. Els coordinadors de l'equip amb el que he col·laborat, els Drs. González-José i Gómez-Valdés van decidir que això no podia quedar així, que hi havia d'haver una resposta. Però ho vem fer com sabem la gent de ciències: amb números. Així que vem utilitzar les mesures de gairebé 5000 cranis i vem mirar de comprovar: 1. si hi havia diferències entre sexes per l'amplada de la cara (si s'havia seleccionat a favor aquest tret en els homes, cabria esperar diferències). 2. si els homes amb la cara ampla tenien més eficàcia biològica que els de cara més estreta. 3. Si hi havia una correlació entre l'amplada de la cara i l'agressivitat en el delicte comès per una sèrie d'individus analitzats d'una penitenciaria mexicana. I els resultats van ser negatius. Per totes tres hipòtesis. Així doncs podíem descartar la relació entre l'amplada de la cara i l'agressivitat.

Però per tot arreu sorgeixen idees com aquestes. De fet, a Catalunya hi ha gabinets que assessoren en processos de selecció de personal sobre els individus que són més aptes per una feina en funció de la seva cara. I no són casos aïllats. Aquesta tendència s'està generalitzant i calen estudis d'aquest tipus que desmenteixin allò desmentit fa temps. Pot semblar un pèrdua de temps, però segueix essent necessari. O ens podem trobar amb que aquestes idees acabin calant en el gruix de la població com ha passat amb el creacionisme als Estats Units.

dimarts, 9 d’abril de 2013

Jo soc biòloga... bé, antropòloga física... bé, biodemògrafa



De general a concret. Soc biòloga de formació. La meva àrea de coneixement és l'antropologia física. I dins de l'antropologia em dedico sobretot a la biodemografia, és a dir, a l'anàlisi dels processos que afecten a les poblacions humanes utilitzant dades biodemogràfiques.

I aquesta serà la base d'aquest bloc. D'això parlaré aquí. M'agradaria parlar tant de la meva feina en concret com d'aspectes de l'antropologia física que crec que poden resultar d'interès o que si més no a mi m'han interessat. Espero que a vosaltres també.

Benvinguts!